Els Jocs Florals de Barcelona remunten els seus orígens a l'edat mitjana, al segle XIV, tot i que el seu renaixement es va produir al 1859. Des de llavors grans noms de les lletres catalanes han rebut el premi: Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Maragall, Joan Alcover, Josep Carner i Josep M. de Sagarra, Agustí Bartra, Mercè Rodoreda, Màrius Sampere... Una llarga llista a la qual ara s'hi suma el santanyiner Pau Vadell. En el moment que parlàrem amb ell, amb un bon somriure d'orella a orella, encara estava assumint el que havia passat.
Com va anar al cerimònia d'entrega del premi del passat 10 de maig?
Donada la llarga tradició dels Jocs Florals de Barcelona, que es remunta a fa més de 150 anys, és una acte molt protocol·lari al qual també s'hi va fer un homenatge a Josep Palau i Fabre, del qual se celebren els 100 anys dels seu naixement. A més tot l'acte va tenir un regust mallorquí, ja que Sebastià Alzamora va ser l'encarregat de recordar al crític, escriptor i poeta barceloní. Per mi també va ser una oportunitat per llegir en públic alguns versos d'Esquenes Vinclades, i dedicar-los al desaparegut Francesc Garriga.
Què se sent al rebre un guardó com aquest?
La veritat és que encara ho estic assumint, és una gran satisfacció personal després d'uns anys en que havia dedicat esforços a d'altres vessants de la meva vida, com son l'editorial AdiAedicions i l'organització d'esdeveniments culturals lligats a la poesia. Però és com tornar a estar enmig, i fer-ho per la porta gran. Des dels temps de Pel Capell, el col·lectiu amb el que vàrem ser molt actius fa uns anys, no estava tan il·lusionat en tornar a estar enmig.
Què ens pots dir d'Esquenes Vinclades i què hi podrà trobar el lector?
Tot i que hi ha gent que diu que m'he reinventat amb aquest recull de poemes, jo crec que s'hi pot trobar el Pau Vadell de sempre, no he trencat la meva línia de llenguatge directe, a vegades dur i també violent. Com molts de joves, he passat uns anys de crisi, que han obligat a fer un anàlisi generacional i ens hem hagut de reformular la manera de viure la vida. Tot això és el que he posat sobre Esquenes Vinclades, en la recerca del que m'agrada anomenar la part proletària de l'ànima. El llibre es divideix en dues parts, una primera amb versos més breus i una segona on hi ha versos més llargs on s'hi pot trobar una mica d'aquella part de mi de quan voltàvem escenaris i de les performances.
En aquests textos hi trobarem vincles amb Santanyí?
Per mi tot va començar al 2005 quan vaig guanyar el premi Bernat Vidal i Tomás, i des de llavors d'una manera o d'altra, hi ha estat present el municipi. Però la veritat és que per primera vegada hi ha un poema lligat realment al meu poble titulat Calonge. No sé si ben bé xerra de Calonge (riu) però els escriptors posam paraules a coses que hem viscut, i la la meva vida hi ha els records d'allà on vaig néixer, dels meus padrins, dels llocs per on he passat... I també hi ha alguna cosa dels grans noms de les lletres de Santanyí, com Blai Bonet o el mateix Bernat Vidal i Tomas. Ja diuen que a Mallorca hi ha més poetes que pedres.
Haurem d'esperar fins el novembre de 2017 per poder tocar Esquenes Vinclades,que publicarà Edicions 1984. La presentació oficial serà a finals d'any a Barcelona, però també hi haurà temps perquè Pau Vallbona ens el presenti a Santanyí.
